Dia de funció

Aquest divendres s’ha llevat amb sol, com ve éssent costum aquesta primavera, els matins amb sol i amb un ruixat a la tarda. Avui però no és un divendres qualsevol, avui toca funció i toca a casa, a l’Espai la Pineda, a Sant Gregori. Com cada dia que toca funció, els petits rituals per tal d’arribar al vespre en les millors condicions físiques s’imposen, així que només llevar-me, dutxar-me i arreglar-me toca fer els exercicis de veu per tal d’assegurar que estem en plena forma. La veritat és que em torno a repetir que avui no és un dia qualsevol, i el nervi que a mesura que el dia va passant creix i es fa cada vegada més intens, i es va manifestant de totes les formes habituals; somriures nerviosos, impossibilitat de tenir les mans quietes, nus a l’estòmac, en fi, han de trobar la manera de sortir i fer que no explotis.

Un cop arribes al teatre, deixes les teves coses al camerino, com sempre, primer ordenes l’aigua, els sucs, els caramels i després t’assegures de tenir la roba a punt. Sempre per aquest ordre, amb els auriculars escoltant la música de rigor, cançons del compositor Phillip Glass, que com bé he dit abans, s’han de mantenir les manies i els rituals, no sigui que per no fer-ho, després alguna cosa no vagi del tot bé a dalt l’escenari. Una vegada ho tens tot controlat i ja veus que entres a la recta final abans de començar l’espectacle, és el moment de crear l’energia adequada per a la funció. Els companys, cadascú enfrascat en les seves coses, controlant roba, maquillatges, atrezzo, microfons, però tot i així, no poden evitar que en algún moment determinat els robi una abraçada, unes paraules, una mirada. Sóc així i no ho puc evitar, ho necessito, encara que la meva escena només sigui amb una companya, l’obra i la funció és de tots i per tant necessito de la seva presència, de la seva energia per tal de poder sortir quan em toqui i donar el màxim per tal que el públic, en l’estona que jo els intento fer viure emocions, ho puguin fer i que jo també em senti ple de tota la màgia i l’energia necessària per tal de no defallir ni decaure en la meva interpretació. Val a dir que avui, a més, es tracta d’una actuació molt especial per a una de les companyes, una funció a benefici d’una entitat volcada en l’ajuda a gent que ho passa molt malament, l’Oncolliga, que realitza una tasca verdaderament necessària i això, encara que només sigui un petit detall afegit, fa que la meva autopressió, que de per si sempre és la màxima, avui encara estigui més amunt. No vull fallar, no vull cometre cap errada, i vull que surti tot el millor i més perfecte possible. Deixo per al final, com sempre, l’abraçada més important, la que faig a la meva companya d’escena, la veig nerviosa però sé que ens en sortirem bé. Després de tranquilitzar-la una mica i d’assegurar-li que tot anirà bé, vaig a canviar-me, em preparo i espero que la funció comenci.

Surto finalment a escena, el que veig em deixa molt gratament sorprés; les grades plenes!, i no només això sinó que també hi ha gent amb cadires als voltants. Per dins l’eufòria creix, mentre estic assegut al proscènium, esperant que arribi el moment de posar damunt l’escenari tota la feina realitzada als assajos, sento com les respiracions, els murmuris, els somriures i la tensió del públic m’arriben a la pell i són la guspira final que encén la meva passió. L’escena surt de meravella, arribo, connecto amb la gent, la gent gaudeix i acaba amb un aplaudiment espontani quan ens retirem amb la companya cap a camerinos. L’abraço i li repeteixo el que sempre li dic quan acabem: ho veus, ha anat molt bé! I la veritat és que avui, molt millor que mai.

Acaba la funció. Tots hem estat increïbles, ho hem fet superant-nos a nosaltres mateixos i és que a vegades, quan la comunió entre públic i actor arriba als punts en que aquesta nit del 29 d’abril van arribar a Sant Gregori, poden sorgir coses meravelloses. I a més a més, vam poder contribuir a la causa de l’Oncolliga amb una xifra increïble que segur que els permet poder seguir amb la seva impagable causa i treball d’ajudar a les persones que ho estan passant molt malament i que des d’aquí, amb tota la il·lusió d’un petit actor vull donar-los i enviar-los tota la força, tot el coratge i tota la valentia que mereixen. Perquè si el teatre serveix per quelcom, és per donar vida a la foscor, per donar somriure en el dolor.

ISIDRE FÀBREGA

(article publicat a la revista 7 en 1, juliol 2016)