Abismes al cor
Diuen que dissabte un grup de teatre va actuar a la Planeta, aquella sala petita de Girona que embolcalla públic i actors.
Tocaven les sis de la tarda a la Catedral quan es van apagar els llums de la sala. El públic calla, però se sent com respira amb dificultat per culpa de les mascaretes de rigor.
D'entre bambalines surt una noia alta i rossa que s'asseu al piano i comença a cantar amb una veu dolça que transporta el públic a dins de l'obra. Mentre canta una cançó trista, surt a escena una actriu gran, i tot seguit una noia jove i guapa. Expliquen una història entre una mare i una filla, una història crua però alhora d'una tendressa absoluta. Es pot sentir el públic com respira més fort. Quantes mares I filles les estaran escoltant?
Després surten un actor I una actriu en una baralla desfermada, amb una interpretació impecable. Se sent els cors com bateguen.
A continuació apareix en escena una parella que explica una discussió als peus del llit. Una peça senzilla però realista que aconsegueix arrancar un somriure al públic que, sense adonar-se'n es torna a relaxar.
Encara queden dues històries. Primer la d'una noia jove apallissada per la seva parella, que explica com n'és de dificil sortir-se'n quan ningú a la vida t'acompanya. Ni amics, ni pares, ni sogres, ningú. Només ets capaç de sincerar-te amb l'infermera de l'hospital.
Finalment, una actriu ens explica com una dona es pot passar vint anys de la seva vida a la presó. Una història trista amb un final sense sortida: la seva relació amb amb una funcionària dura, sense sentiments, amb una educadora que només la confon i amb un advocat sapastre. Tot plegart amb un treball impecable de l'actriu.
Finalment, entre tots han aconseguit emocionar al públic. Aplaudiments. Dues vegades varen haver de sortir a saludar. Fins I tot es varen escoltar dos o tres bravos. Diuen que són amateurs i que es diuen Increixendo. És el meu grup!
Marisa Magaldi
