RAFEL NIETO MIRALLES, 4ART PREMI DE TEATRE JAUME SALÉS I SANJAUME, EXAEQUO
Fotografia: Antoniu Castaño
Rafel Nieto Miralles és autor d’El jardí dels jutges perduts.
Vaig néixer a Girona, tinc 66 anys, casat i dos fills. Visc a Sant Gregori (Gironès). Tinc estudis de peritatge mercantil i he treballat durant la meva vida laboral sempre al sector assegurador. Els 58 anys vaig iniciar estudis de Llengua i Literatura Catalanes a la UOC, i he cursat diferents formacions vinculades al teatre. Als 18 anys vaig començar a pertànyer al món del teatre amateur i és encara la meva passió. La Marina em diu: «El teatre és el teu psiquiatre».
Et sents més còmode amb el teatre, a l’hora d’escriure?
Sí, potser per la meva arrel literària. Sempre, ja d’estudiant, he tingut la fal·lera per descobrir autors teatrals, una mena de mania d’intel·lectual. Abans de conèixer un text teatral, has de conviure amb la vida del dramaturg per entendre la seva obra. L’escenari és un espai de llibertat i llibertinatge (ben entès), de queixes, d’entreteniment, de riure i d’emocions i cal saber connectar l’autor amb el públic.
Escric teatre probablement perquè he estat durant molt anys actor i des de fa un temps director. Arribo a la dramatúrgia exclusivament a través del teatre amateur. Crec que mai escriure un altre gènere.
Ens pots explicar de què va, l’obra premiada?
Considero, en primer lloc, que és una obra intimista, en el sentit més personal de les meves dèries. Uns personatges tarats i subversius passegen per infinits interrogants de la nostra divina societat. La nissaga, la vigilància, la religiositat, l’arbitratge… però contemplat per un mirall còncau de “l’esperpent”, que et deforma i et va veure tal com soms, ridículs i estrictament vigilats i sentenciats. La deformació de la realitat pot ser divertida. M’agrada afegir un humor, diguem, absurd i àcid, o si més no, de claveguera.
Quina és la teva trajectòria en el món teatral?
Sempre he estat arrelat al teatre amateur. He participat, en diferents etapes com actor, en més de quaranta muntatges. Vaig començar, de molt jove, amb el Grup Màscares de Girona i m’inicio amb vodevils com “Jo seré el seu gendre” o “L’estiuet del senyor Martí”; després amb obres com “Terra Baixa”: “El inocente”; “Olvida los tambores”; “Salomé”; “Homes i No”, etc. Guimerà, Pedrolo, Diosdado, Wilde…
En una segona etapa, soc cofundador del “Col·lectiu Teatral El Ditirambe”, i com actor participo en muntatges com “El criat de dos amos”; “El prometatge”; “Civilitzats tanmateix”; “A les 20 h futbol”; “El casament dels petits burgesos”; “El dia en que totes les p… varen sortir a jugar al tennis”, etc. Goldoni, Thèkhov, Soldevila, Brecht, Kopitt…
En una tercera etapa i conjuntament amb la companyia El Safareig de Salt, participo en “Un marit ideal”; “La tempestat”; “La visita de la vella dama”; “L’amor del quatre coronels”; “El dia més foll”, etc. Shakespeare, Wilde, Dürrenmatt, Turrini…
En aquests últims deu anys dirigeixo el grup amateur “IncreiXendo” del meu poble a St. Gregori (Gironès). En aquest període m’he sentit més lligat al text teatral i com transportar-lo a escena. Entendre l’autor i encertar els seus silencis entre línies o les oportunitats que t’ofereix per desenvolupar el text. He dirigit aquest darrer temps, entre altres, textos breus de Strindberg, D. Fo, R. Mendizábal; “Monòlegs” de la F. Rame; “Serventes” sobre textos de M. Rodoreda; “Dones… l’altra cara del mirall” textos de diferents autors; “Infidelity” de J. Escabías; “Neuròtics del Central Park” de W. Allen; La Cantant Calba de Ionesco; ”Abismes” diferents relats sobre la violència de gènere.
Tota aquesta experiència, sempre amateur, m’ha fet evolucionar, de ser actor a ser director i, ara, molt tímidament, a atrevir-me a ser aspirant a dramaturg. He anat adobant el terreny personal per afrontar i crear un text teatral, encara que soc autodidacte.
Com definiries el teu estil a l’hora de crear un text teatral?
M’encanta trencar amb el classicisme d’un text i portar l’aventura teatral a gèneres de l’absurd, farsa o esperpent. Tinc una certa influència d’autors com Ionesco, Beckett, Genet, Frisch, o Don Dellillo, entre d’altres escriptors de qui valoro la seva qualitat literària; per exemple Pere Quart o Mercè Rodoreda.
L’entrenament en l’adaptació de textos, teatrals o de narració, em va animar a escriure una primera peça breu, com a repte d’aconseguir finalitzar-la. Sota el títol de “Bai-Bai” va ser finalista a l’any 2017 en el Premi Inicia’t de Badalona”. Poc a poc he anat buscant aquest perfil de gènere dramàtic i absurd, no comercial. Sempre he considerat que l’escenari, a part d’entretenir, serveix per a denunciar, i potser, avui ens oblidem una mica d’aquest objectiu. Com va dir A. Strindberg, “El teatre ha de mirar on els altres aparten la vista”.
També, el passat mes d’octubre vaig obtenir el primer premi d’obra de teatre de curta durada, amb la peça “Nexus Opâcus”, als Jocs Florals del Centre Sant Pere, de Barcelona.
El fet de ser un aspirant a dramaturg, dins del teatre amateur, em dona llibertat per escriure el que penso, i el que vull. El fet de participar en diferents concursos de textos teatrals, per a mi és un estímul, una superació i reptes constants que em permeten créixer coma persona i autor teatral.
Des d’aquestes línies la meva felicitació a l’Ajuntament de Roda de Ter i a la Fundació Miquel Martí Pol per aquesta iniciativa dels Premis de Promoció a la Creació.
Moltes gràcies!